Els relleus que hi ha a la façana del Liceu han sobreviscut als dos incendis que ha sofert el teatre, el 1861 i el 1994, perquè la façana ha estat gairebé la única cosa que ha resistit l’acció del foc i s’ha conservat amb molts pocs canvis tal com era en el moment de la inauguració.

El teatre fou construït entre l’abril de 1845 i març de 47 sobre el solar d’un antic convent de trinitaris desamortitzat. És difícil precisar una autoria arquitectònica d’aquell primer teatre, perquè hi va ficar cullerada molta gent, començant pel promotor Joaquim de Gispert i el seu fill, que era enginyer. Un arquitecte de París, anomenat Thumeloup, va fer un primer projecte però l’oposició corporativista local va obligar a rebutjar-lo. Va fer-se un nou encàrrec a Francesc Daniel Molina, però el seu projecte també fou rebutjat perquè aquell mateix any acabava de fer-ne un altre per al Teatre de la Santa Creu, que era la competència del Liceu. Encara sense un projecte del tot definit, es va posar la primera pedra el 11 d’abril de 1845 sota la direcció d’obres de l’arquitecte Francesc d’Assís Soler. També hi va intervenir els mestres d’obres Francesc Batlle, fins que es va encarregar la direcció de les obres a Miquel Garriga i Roca, amb Josep Oriol Mestres com a segon arquitecte. Per acabar-ho de complicar, el disseny de la façana es va encarregar, com una cosa apart, al francès M. Viguié. 

L’estructura de la façana era, en essència, idèntica a l’actual, a jutjar per les fotografies més antigues. La única diferència important era l’absència del balcó, que s’hi va afegir en una reforma que s’hi va fer el 1875. Pel que fa als elements decoratius, M. Viguié va encarregar-ne la major part a artesans parisencs de la seva confiança. Ja hi havia des del principi, segons es pot apreciar als gravats contemporanis a la inauguració de 1847, els sis medallons distribuïts en els carcanyols dels arcs superiors dels tres gran finestrals, amb el cognom dels compositors Donizetti, Meyerbeer, Beethoven, Auber, Rossini i Mozart. No hi havia en canvi les plaques situades sobre aquests medallons, que es van posar en la reforma del 1875 i en les que es llegeixen els noms de Calderón i Mozart, a la de l’esquerra, i Rossini i Moratín a la de la dreta, una curiosa combinació d’un dramaturg castellà amb un compositor estranger que no sabem exactament a quina idea respon.

Crònica: Jaume Fabre

Fotografies:

Fitxes:

  • Grey Facebook Icon
  • Grey Instagram Icon